Creixement econòmic modern.

La setmana passada, a classe es va començar el tema dels inicis del comerç internacional, marcat per les elevades taxes de creixement del comerç exterior.
La seva distribució bàsicament europea i amb les bases desenvolupades gràcies a les revolucions industrials i tecnològiques.
Per contra aquesta setmana hem acabat el tema profunditzant en les dues corrents de política comercial que van ser: el lliurecanvisme sobretot a Anglaterra gràcies a la seva tradició en els intercanvis arreu del món, aquest mètode es caracteritzava per ser aplicat i de bona aplicació en zones ja industrialitzades i per la supressió de les mides aranzelàries la ideologia totalment contraria va ser el proteccionisme, aplicat entre 1840 i 1870, típic d’aquells països no industrialitzats, poc competitius am el mercat mundial, i que es caracteritzava per les altes taxes d’aranzels per tal de protegir el producte nacional, el problema mes greu fou que va portar una crisis de sobreproducció de productes agraris.
Tot plegat va portar a un seguit de moviments internacionals de factors de producció, amb una emigració molt destacada europea (Anglaterra i Alemanya) i amb destí a els EUA, a causa de les polítiques d’unificació de nacions o be persecucions religioses o be per causes econòmiques.
I les seves conseqüències van ser de caire social, disminuint la pressió demogràfica, creant nous grups i desfent llaços familiars o be econòmiques amb el flux de divises l’augment dels salaris.
El tema nou que hem començat tracta del CREIXEMENT ECONÒMIC MODERN.

Aquest tema és molt més teòric, ja que tracta de les explicacions del creixement econòmic segons els models teòrics d’economia.

Els precedents són: els Arbitraristes, que interpretaven la riquesa basada en el creixement demogràfic, sorgit a Espanya i molt present actualment a Àfrica. Els Fisiòcrates, que ho basaven en el factor terra i prioritzaven les ajudes a l’agricultura, predominant a França per el seu clima, un dels seus representants fou François Quesnay, ideologia que mes tard ajudarà a canviar el mercantilisme per el liberalisme. Finalment apareix el mercantilisme que basa el creixement econòmic al creixement mercantil, però no es un creixement lliure, sinó ho es de caire proteccionista, posant èmfasis en el consum i no en la producció.
L’escola clàssica, base de grans pensadors dels que encara s’utilitzen, es dividia en Optimistes per A. Smith, moguda per l’acció indivisible del mercat, buscant el benefici propi i la divisió del treball, l’automatisme de l’economia. Per contra els pessimistes per D.Ricardo i R. Malthus, que pensaven que els mecanismes d’ajustament no permetien que els salaris i els preus no pujaven per igual així com la població i els recursos tampoc.
L’escola neoclàssica que partien de tres models, el del creixement per etapes per Walter Rostow, que calcificava les societats en cinc etapes; el model de canvi estructural , on s’intentava passar gent del primer sector al tercer, o fer créixer la banca o be les dues coses; finalment els models estructuralistes de dependència econòmica que creia que només es podia créixer si es podia controlar els preus.
L’economia neoinstitucional i evolucionista que no creuen en l’automatisme del mercat ni tampoc en la flexibilitat de preus, el que creuen base de l’economia són les institucions.

En la meva opinió tots els pensaments econòmics tenien gran part de raó i actualment, s’aplica el més convenient segons el cicle que l’economia passa.