L’etapa explicada a l’anterior entrada va tenir unes conseqüències molt diverses:
En primer lloc cal destacar la gran pèrdua de vides humanes, un 7% de la població europea va morir, amb el qual es va crear una generació demogràfica buida, ja que van morir molts homes joves, i la reproducció d’aquell moment va ser mes lenta. De tots els països el que mes pèrdues va tenir, va ser Rússia, a causa de que en el front rus hi feia molt fred i les condicions a les trinxeres eren molt mes dures que a la resta d’Europa.
En segon lloc els stocks de capitals es van beure reduïts, les destrosses, la veda d’actius estrangers, la frenada d’inversió i la falta de manteniment foren les causes d’aquest fet.
Els desequilibris financers també foren molt importants, el finançament de la guerra, va dificultar la recuperació. La despesa suposava sis vegades el deute nacional, del món tot plegat es va finançar mitjançant crèdits i emprèstits, i incrementant l’oferta monetària.
La producció industrial es la veure reduïda i desequilibrada ja que als països en guerra només es produïa articles per la guerra i es comprava la resta als països que no tenien guerra, mentre això va durar, els neutrals van créixer, però un cop acabada la guerra, les balances van quedar desequilibrades ja que els països en guerra tenies excés de béns d’equip i els altres tenien excés en aliments,
Els problemes socials mes importants foren la lluita per la democràcia i la igualtat les reformes agràries.
Els problemes territorials i les humiliacions nacionals són dos punts molt importants, es van imposar unes condicions de pau sense consens, es van canviar les fronteres i van aparèixer nous estats i es van desfer els grans imperis i es van imposar unes reparacions i uns deutes molt importants.
La recuperació va ser realment lenta i dolorosa, però alguns països es van recuperar molt abans que altres.
jueves, 30 de abril de 2009
martes, 21 de abril de 2009
La I guerra mundial.
Els preliminars de la primera guerra mundial.
La primera guerra mundial, va esclatar per diverses coses:
A finals del segle XIX Gran Bretanya deixa de ser la primera potència mundial per contra Alemanya creix desmesuradament, encapçalant la segona revolució tecnològica.
En primer lloc apareixen les rivalitats entre els països de l’Europa continental, la guerra franco-prussiana, l’expansionisme austríac, i alemany també són motius de grans tensions. Alemanya creu que ha de conquerir el seu terreny natural, i Otto von Bismarck, l’anomenat canceller de ferro, comença la conquesta envaint territoris jueus i veïns, França per culpa d’això, comença a perdre territoris una vegada retirat Bismarck, el seu successor comença a crear tensions amb totes les potències mes poderoses d’Europa, amb enfrontaments imperialistes, durant 20 anys Alemanya i Àustria comencen a desenvolupa tecnologies per a la guerra, i es creen un sistema d’aliances en blocs, per una banda, Alemanya, Àustria i Itàlia i per l’altra França Anglaterra i Rússia.
Tot plegat Àustria annexiona a Bòsnia i l’hereu de l’imperi Austra-hongarès es assassinat per un serbi, Àustria declara la guerra a Sèrbia el juliol de 1814 i així comença la guerra.
Alemanya i Àustria creien dominar la situació però al cap de dos anys de victòries els exercits comencen a ser frenats per culpa dels diversos fronts oberts, però el punt clau que decideix la balança de la guerra es l’enfonsament per part dels submarins alemanys d’un vaixell americà, amb el qual els EEUU tenen excusa per entrar en guerra i reduir l’enemic.
Per tots es creia que seria una guerra molt curta i ràpida però no va ser així ja que es va transformar en una guerra de posicions de trinxeres, que duraria 4 llargs anys.
Un cop finalitzada la guerra, i am la victòria de França Anglaterra, Rússia i els EUA es pactaran unes condicions de pau molt dures per als països perdedors, destruint els grans imperis i obligant a pagar les desroses i privant el desenvolupament d’exèrcits.
La primera guerra mundial, va esclatar per diverses coses:
A finals del segle XIX Gran Bretanya deixa de ser la primera potència mundial per contra Alemanya creix desmesuradament, encapçalant la segona revolució tecnològica.
En primer lloc apareixen les rivalitats entre els països de l’Europa continental, la guerra franco-prussiana, l’expansionisme austríac, i alemany també són motius de grans tensions. Alemanya creu que ha de conquerir el seu terreny natural, i Otto von Bismarck, l’anomenat canceller de ferro, comença la conquesta envaint territoris jueus i veïns, França per culpa d’això, comença a perdre territoris una vegada retirat Bismarck, el seu successor comença a crear tensions amb totes les potències mes poderoses d’Europa, amb enfrontaments imperialistes, durant 20 anys Alemanya i Àustria comencen a desenvolupa tecnologies per a la guerra, i es creen un sistema d’aliances en blocs, per una banda, Alemanya, Àustria i Itàlia i per l’altra França Anglaterra i Rússia.
Tot plegat Àustria annexiona a Bòsnia i l’hereu de l’imperi Austra-hongarès es assassinat per un serbi, Àustria declara la guerra a Sèrbia el juliol de 1814 i així comença la guerra.
Alemanya i Àustria creien dominar la situació però al cap de dos anys de victòries els exercits comencen a ser frenats per culpa dels diversos fronts oberts, però el punt clau que decideix la balança de la guerra es l’enfonsament per part dels submarins alemanys d’un vaixell americà, amb el qual els EEUU tenen excusa per entrar en guerra i reduir l’enemic.
Per tots es creia que seria una guerra molt curta i ràpida però no va ser així ja que es va transformar en una guerra de posicions de trinxeres, que duraria 4 llargs anys.
Un cop finalitzada la guerra, i am la victòria de França Anglaterra, Rússia i els EUA es pactaran unes condicions de pau molt dures per als països perdedors, destruint els grans imperis i obligant a pagar les desroses i privant el desenvolupament d’exèrcits.
martes, 14 de abril de 2009
LA MONEDA
Aquesta setmana a la classe d’història hem tractat sobre la moneda causa de moltes preocupacions i dilemes per a molts països.
Durant molts anys el valor nominal i el valor real de les monedes va coincidir, aquest últim fa referència al Fiduciari, que es el valor subjectiu, que es dona segons el valor de canvi que tingui, es el diner bancari.
Entre 1871 i 1914, va aparèixer la idea de donar valor a la moneda posant-la en relació amb algun metall, si se li atribuïa el valor en relació a diversos metalls, era bimetal·lisme, i si se li atribuïa a un sol metall era monometal·lisme, el qual en aquesta època va triomfar conegut com el patró or, el qual es caracteritzava per la convertibilitat en or del paper moneda, i que es va estendre per tot Europa, i que va obligar a crear un sistema monetari internacional basat en el diner bancari que obligava a tenir un banc central que regules el sistema mitjançant l’establiment d’un valor de canvi fix. Aquest valor fou implantat amb l’objectiu de aconseguir la màxima estabilitat de preus interiors i de canvis en els mercats de divises. David Hume, va dir que aquest sistema s’autoregulava ja que els països amb una balança comercial negativa, perdrien or que el guanyarien els països am una balança positiva, això faria disminuir l’oferta monetària en els primers creant deflació i per contra als segons els hi crearia inflació per l’augment de monedes al país.
L’ajustament dels preus, havia de regular-se a través del tipus d’interès ja que la confiança en el sistema es basava en la convertibilitat del paper moneda en or, i per tant si el banc disminuïa les seves reserves en or, augmentaria el tipus interbancari frenant la gran demanda d’or i mantenint el coeficient de caixa mínim per ser líquid. Els bancs comercials també l’apujarien, per tal de reduir el crèdit. Per tant amb una política deflacionària, baixarien els preus, augmentarien les entrades de capitals es seria mes competitiu en exportar i reequilibraria els comptes de l’exterior.
En la meva opinió, una política basada en les quantitats de metalls, mai pot ser global ni homogènia ja que no tots els països disposen dels mateixos recursos i el patró de l’or pot ser molt positiu per aquells països amb moltes reserves però per la resta no, en canvi l’aplicació d’un banc central i unes polítiques d’ajustament econòmic mitjançant els tipus d’interès ho trobo realment bo ja que ajuda molt a la igualació dels mercats i de les competències.
Durant molts anys el valor nominal i el valor real de les monedes va coincidir, aquest últim fa referència al Fiduciari, que es el valor subjectiu, que es dona segons el valor de canvi que tingui, es el diner bancari.
Entre 1871 i 1914, va aparèixer la idea de donar valor a la moneda posant-la en relació amb algun metall, si se li atribuïa el valor en relació a diversos metalls, era bimetal·lisme, i si se li atribuïa a un sol metall era monometal·lisme, el qual en aquesta època va triomfar conegut com el patró or, el qual es caracteritzava per la convertibilitat en or del paper moneda, i que es va estendre per tot Europa, i que va obligar a crear un sistema monetari internacional basat en el diner bancari que obligava a tenir un banc central que regules el sistema mitjançant l’establiment d’un valor de canvi fix. Aquest valor fou implantat amb l’objectiu de aconseguir la màxima estabilitat de preus interiors i de canvis en els mercats de divises. David Hume, va dir que aquest sistema s’autoregulava ja que els països amb una balança comercial negativa, perdrien or que el guanyarien els països am una balança positiva, això faria disminuir l’oferta monetària en els primers creant deflació i per contra als segons els hi crearia inflació per l’augment de monedes al país.
L’ajustament dels preus, havia de regular-se a través del tipus d’interès ja que la confiança en el sistema es basava en la convertibilitat del paper moneda en or, i per tant si el banc disminuïa les seves reserves en or, augmentaria el tipus interbancari frenant la gran demanda d’or i mantenint el coeficient de caixa mínim per ser líquid. Els bancs comercials també l’apujarien, per tal de reduir el crèdit. Per tant amb una política deflacionària, baixarien els preus, augmentarien les entrades de capitals es seria mes competitiu en exportar i reequilibraria els comptes de l’exterior.
En la meva opinió, una política basada en les quantitats de metalls, mai pot ser global ni homogènia ja que no tots els països disposen dels mateixos recursos i el patró de l’or pot ser molt positiu per aquells països amb moltes reserves però per la resta no, en canvi l’aplicació d’un banc central i unes polítiques d’ajustament econòmic mitjançant els tipus d’interès ho trobo realment bo ja que ajuda molt a la igualació dels mercats i de les competències.
jueves, 2 de abril de 2009
Creixement econòmic modern.
La setmana passada, a classe es va començar el tema dels inicis del comerç internacional, marcat per les elevades taxes de creixement del comerç exterior.
La seva distribució bàsicament europea i amb les bases desenvolupades gràcies a les revolucions industrials i tecnològiques.
Per contra aquesta setmana hem acabat el tema profunditzant en les dues corrents de política comercial que van ser: el lliurecanvisme sobretot a Anglaterra gràcies a la seva tradició en els intercanvis arreu del món, aquest mètode es caracteritzava per ser aplicat i de bona aplicació en zones ja industrialitzades i per la supressió de les mides aranzelàries la ideologia totalment contraria va ser el proteccionisme, aplicat entre 1840 i 1870, típic d’aquells països no industrialitzats, poc competitius am el mercat mundial, i que es caracteritzava per les altes taxes d’aranzels per tal de protegir el producte nacional, el problema mes greu fou que va portar una crisis de sobreproducció de productes agraris.
Tot plegat va portar a un seguit de moviments internacionals de factors de producció, amb una emigració molt destacada europea (Anglaterra i Alemanya) i amb destí a els EUA, a causa de les polítiques d’unificació de nacions o be persecucions religioses o be per causes econòmiques.
I les seves conseqüències van ser de caire social, disminuint la pressió demogràfica, creant nous grups i desfent llaços familiars o be econòmiques amb el flux de divises l’augment dels salaris.
El tema nou que hem començat tracta del CREIXEMENT ECONÒMIC MODERN.
Aquest tema és molt més teòric, ja que tracta de les explicacions del creixement econòmic segons els models teòrics d’economia.
Els precedents són: els Arbitraristes, que interpretaven la riquesa basada en el creixement demogràfic, sorgit a Espanya i molt present actualment a Àfrica. Els Fisiòcrates, que ho basaven en el factor terra i prioritzaven les ajudes a l’agricultura, predominant a França per el seu clima, un dels seus representants fou François Quesnay, ideologia que mes tard ajudarà a canviar el mercantilisme per el liberalisme. Finalment apareix el mercantilisme que basa el creixement econòmic al creixement mercantil, però no es un creixement lliure, sinó ho es de caire proteccionista, posant èmfasis en el consum i no en la producció.
L’escola clàssica, base de grans pensadors dels que encara s’utilitzen, es dividia en Optimistes per A. Smith, moguda per l’acció indivisible del mercat, buscant el benefici propi i la divisió del treball, l’automatisme de l’economia. Per contra els pessimistes per D.Ricardo i R. Malthus, que pensaven que els mecanismes d’ajustament no permetien que els salaris i els preus no pujaven per igual així com la població i els recursos tampoc.
L’escola neoclàssica que partien de tres models, el del creixement per etapes per Walter Rostow, que calcificava les societats en cinc etapes; el model de canvi estructural , on s’intentava passar gent del primer sector al tercer, o fer créixer la banca o be les dues coses; finalment els models estructuralistes de dependència econòmica que creia que només es podia créixer si es podia controlar els preus.
L’economia neoinstitucional i evolucionista que no creuen en l’automatisme del mercat ni tampoc en la flexibilitat de preus, el que creuen base de l’economia són les institucions.
En la meva opinió tots els pensaments econòmics tenien gran part de raó i actualment, s’aplica el més convenient segons el cicle que l’economia passa.
La seva distribució bàsicament europea i amb les bases desenvolupades gràcies a les revolucions industrials i tecnològiques.
Per contra aquesta setmana hem acabat el tema profunditzant en les dues corrents de política comercial que van ser: el lliurecanvisme sobretot a Anglaterra gràcies a la seva tradició en els intercanvis arreu del món, aquest mètode es caracteritzava per ser aplicat i de bona aplicació en zones ja industrialitzades i per la supressió de les mides aranzelàries la ideologia totalment contraria va ser el proteccionisme, aplicat entre 1840 i 1870, típic d’aquells països no industrialitzats, poc competitius am el mercat mundial, i que es caracteritzava per les altes taxes d’aranzels per tal de protegir el producte nacional, el problema mes greu fou que va portar una crisis de sobreproducció de productes agraris.
Tot plegat va portar a un seguit de moviments internacionals de factors de producció, amb una emigració molt destacada europea (Anglaterra i Alemanya) i amb destí a els EUA, a causa de les polítiques d’unificació de nacions o be persecucions religioses o be per causes econòmiques.
I les seves conseqüències van ser de caire social, disminuint la pressió demogràfica, creant nous grups i desfent llaços familiars o be econòmiques amb el flux de divises l’augment dels salaris.
El tema nou que hem començat tracta del CREIXEMENT ECONÒMIC MODERN.
Aquest tema és molt més teòric, ja que tracta de les explicacions del creixement econòmic segons els models teòrics d’economia.
Els precedents són: els Arbitraristes, que interpretaven la riquesa basada en el creixement demogràfic, sorgit a Espanya i molt present actualment a Àfrica. Els Fisiòcrates, que ho basaven en el factor terra i prioritzaven les ajudes a l’agricultura, predominant a França per el seu clima, un dels seus representants fou François Quesnay, ideologia que mes tard ajudarà a canviar el mercantilisme per el liberalisme. Finalment apareix el mercantilisme que basa el creixement econòmic al creixement mercantil, però no es un creixement lliure, sinó ho es de caire proteccionista, posant èmfasis en el consum i no en la producció.
L’escola clàssica, base de grans pensadors dels que encara s’utilitzen, es dividia en Optimistes per A. Smith, moguda per l’acció indivisible del mercat, buscant el benefici propi i la divisió del treball, l’automatisme de l’economia. Per contra els pessimistes per D.Ricardo i R. Malthus, que pensaven que els mecanismes d’ajustament no permetien que els salaris i els preus no pujaven per igual així com la població i els recursos tampoc.
L’escola neoclàssica que partien de tres models, el del creixement per etapes per Walter Rostow, que calcificava les societats en cinc etapes; el model de canvi estructural , on s’intentava passar gent del primer sector al tercer, o fer créixer la banca o be les dues coses; finalment els models estructuralistes de dependència econòmica que creia que només es podia créixer si es podia controlar els preus.
L’economia neoinstitucional i evolucionista que no creuen en l’automatisme del mercat ni tampoc en la flexibilitat de preus, el que creuen base de l’economia són les institucions.
En la meva opinió tots els pensaments econòmics tenien gran part de raó i actualment, s’aplica el més convenient segons el cicle que l’economia passa.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
